III. Mart




Córre pels Camps de Mart 
   i no pot parar.
           S’angoixa com qui s’adona a l’alba que encara no ha dormit.
   i
          tremola com qui mira el cel i s’adona que no sap contar.

Semàfor no l’aturis 
              no.
              No vulgis aturar-lo atzar que records
              l’atrapen i s’aferren als seus turmells
              vencent.

Atzar deixa que creui tots els ponts en suspensió
 i
que

quan obri els ulls ja estiguin 
germinant en un planeta inhòspit, 

vermell i calent.


Marte es el cuarto planeta en orden de distancia al Sol y el segundo más pequeño del sistema solar, después de Mercurio. Recibió su nombre en homenaje al dios de la guerra de la mitología romana (Ares en la mitología griega), y es también conocido como "el planeta rojo"​ debido a la apariencia rojiza​ que le confiere el óxido de hierro predominante en su superficie. Marte es el planeta interior más alejado del Sol. Es un planeta telúrico con una atmósfera delgada de dióxido de carbono, y dos satélites pequeños y de forma irregular, Fobos y Deimos (hijos del dios griego), que podrían ser asteroides capturados

II. Saturn



    Recordo la primera vegada que, de petit, vaig veure aquells cartells lluminosos “Grans oportunitats t’esperen a Nova Barcelona. Traslladat a Tità per prosperar” miniaturizat entre els gratacels de centenars de pisos d’altura, una tarda plujosa de Novembre quan encara es podia passejar sota la pluja -la prohibició per acidificació de l’aigua va arribar quan jo era un adolescent. Jo no entenia què significaven les paraules “oportunitat” ni “prosperar”, però aquells cartells lluminosos de lletres llampants que mostraven els anells majestosos de Saturn es van quedar gravades en la meva ment.

    Marxar a les colònies del Sistema Solar Exterior era sinònim d’èxit. De la mateixa manera que una vegada ho fou, segons ens explicaven a les classes d’història, anar a treballar a Alemanya o als Estats Units. Malauradament el nostre planeta ja no era tan atractiu com havia sigut fins feia poc més d’un segle. Era jove, sense experiència, innocent i sense cap lligam. El món es presentava com un full en blanc i tot just m’acabaven de donar els llapissos i els colors amb els que començar a pintar-lo.

    El viatge interplanetari no em feia por. Dotze anys de criogenització. Tancar els ulls i despertar igual, a milions de quilòmetres. Els meus amics podrien fer el mateix i provar sort a altres indrets del Sistema Solar o qui sap, fins i tot aventurar-se i anar altres sistemes. Els meus pares estaven disposats a criogenitzar-se si la meva germana provava la mateixa sort. El curs preparatori consistia en una sèrie de controls mèdics i de simulacions al port interplanetari de la Lluna i tot plegat es feia la tarda anterior a la criogenització.

    Tot i que ja havia viatjat diverses vegades a la Lluna, el viatge no deixava de sorprendre’m. Em passava els tres dies contemplant la Terra, observant com de forma gairebé imperceptible disminuia el seu tamany i la coneguda angoixa de l’astronauta s’apoderava del meu cos; era sabut que era impossible evitar una reacció emocional negativa en veure concentrat en un sol punt el tot que conforma el teu ser.

    Només entrar a la sala preparatoria em vaig quedar embadalit. Recordo que quan era un adolescent, sempre que em trobava en un lloc amb un grup de noies, jugava al joc d’escollir mentalment la que més em feia el pes. Però allò no era el resultat de cap joc. La meva mirada va caure sobre la Laura com un pes mort al fons de l’oceà. I ja no vaig poder deixar de mirar-la. No sabria dir amb precisió què podia ser. Ho penso i no ho sé comprendre. Però tampoc cal comprendre. Senzillament va ocórrer.

    Seure al seu costat al sopar de després del curs es va convertir en la meva obsessió. Un cop ens criogenitzessin potser ja no tornaríem a veure’ns. El seu destí podia ser qualsevol colònia de Tità o Encèlad o les bases d’explotació dels anells. Així que només tenia aquella nit per desxifrar fins a quin punt era de profund l’oceà d’emocions en el que m’acabava de capbussar.

    He de dir que no vaig poder arribar gaire lluny. La Laura no em va fer gaire cas. Per defecte, sempre donava per suposat que jo no podia interessar a una noia a la que jo considerés atractiva -no sé d’on ve aquesta construcció psicològica-, i ésclar… si n’era la Laura d’atractiva! Era normal que no arribés gaire lluny. No recordo exactament de què parlaríem, però ben segur que no vàrem parlar de res que pogués donar peu a tornar a parlar. Però el pitjor no va ser això.

    El pitjor, i ho dic amb certa ironia, va ser que al final del curs preparatori ens varen dir que un dels possibles efectes secundaris de la criogenització era la pèrdua total de la memòria a curt termini d’apoximadament les últimes quaranta vuit hores inmediatament anteriors a la criogenització. Ens varen dir que donat el cas, el millor que podíem fer era escriure el més important que ens havia passat durant la última setmana per tal de no perdre-ho de la nostra vida. Ens varen recomenar també escriure-ho amb passat ja que això podia ajudar a una eventual recuperació de la memòria.

    Precisament aquest és l’exercici que estic fent ara mateix.

    I només hi ha un record que vull guardar amb tota la precisió que em permeti la torpesa del meu escriure:

    La Laura era pura alegria, els seus ulls eren alegria, els seus llavis eren alegria. Fins i tot les seves dents emanaven alegria del seu rostre. El seu perfil inequívoc era el de una persona alegre. Aquella alegria es transmitia a la restra del seu cos, prim i esbelt. Un rostre cal·leidoscòpic de mil cares en mil angles diferents. Mil rostres amb amb un punt en comú; una bellesa que em sobresaltava. Ulls terrosos, sincers, encesos. Llavis juganers, sovint mossegats amb tendresa per aquelles dents al·legres. I aquella veu tan dolça, aquell tó tan tan tendre i aquelles esses tan seves i que tant m’alegrava escoltar cada cop que en pronunciava una. Cabells d’arrisat natural i d’atzabeja i de robí artificial. Un magnetisme fràgil i resilent.

    No em queden paraules per poder construir un millor record. I les que he fet servir no acaben de ser del tot dignes de la Laura. Però no em queda més temps. I possiblement tal com diu el replicant al final del clàssic de ciència ficció del segle XX Blade Runner:

     “Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja” 

    Hora de dormir.



Saturno es el sexto planeta del sistema solar, el segundo en tamaño y masa después de Júpiter y el único con un sistema de anillos visible desde nuestro planeta. Su nombre proviene del dios romano Saturno. Forma parte de los denominados planetas exteriores o gaseosos. El aspecto más característico de Saturno son sus brillantes anillos.

Titán es el mayor de los satélites de Saturno y el segundo del sistema solar tras Ganímedes. Además es el único satélite conocido que posee una atmósfera importante,​ y el único objeto, aparte de la Tierra, en el que se ha encontrado evidencia clara de cuerpos líquidos estables en la superficie. 

Encélado es el sexto satélite más grande de Saturno, con unos 500 km de diámetro,​ aproximadamente la décima parte del de Titán, el mayor satélite saturniano. Está cubierto por una capa de hielo reciente y limpio que refleja casi toda la luz solar que incide sobre él, por lo que la temperatura superficial solo alcanza los –198 ℃ a mediodía.​

I. Mercuri





A Mercuri ens hi podríem
perdre.

Sense por.

És el món més petit:
podríem jugar a buscar-nos,
a amagar-nos 
sota els horitzons.

Prenent
direccions 
oposades
Ens 
trobaríem.

Ràpid.

Podríem viure la nit més llarga.
Podríem nodrir-nos d'un Sol etern
Podríem pensar que en aquest món 

gris i aspre

el teu somriure
és 

tot color i tota dolçor.



Mercurio es el planeta del sistema solar más próximo al Sol y el más pequeño. Forma parte de los denominados planetas interiores o terrestres y carece de satélites naturales al igual que Venus. Se conocía muy poco sobre su superficie hasta que fue enviada la sonda planetaria Mariner 10 y se hicieron observaciones con radar y radiotelescopios.

La vieja Herida

Este borrador es del 7 de Octubre de 2012. No sé lo que ocurrió. Parece que se abrió la vieja herida. Que no es más que el nombre de un álbum del grupo catalán Mishima. Me pareció notable. Y he querido plasmar esa notabilidad.